sexta-feira, 24 de março de 2017

A la vora de la mar. Música mediterrània de Catalunya fins a Síria

Aquesta setmana, el Museu Marítim de Barcelona ha inaugurat una exposició sobre la diversitat cultural a l’entorn de la Mediterrània. La particularitat d’aquesta mostra, comissariada pel musicòleg Oriol Rossinyol, és que ho fa a través de la música; concretament, a través de l’instrument, testimoni durant segles de l’activitat humana “A la vora de la mar”. Entre el so d’un cargol marí i la melodia del flabiol, la música sempre ens ha acompanyat.
Un home tocant l’acordió | MMB
Escrit per Francesc Ginabreda

82 instruments, 58 fotografies, 12 maquetes de vaixells i dos espais audiovisuals per posar en relleu la relació de la música amb la cultura marítima dels pobles mediterranis, amb les seves singularitats i aproximacions, genuïnes, atàviques i invariablement rítmiques. “A la vora de la mar” és una exposició tan sonora com visual, sobretot perquè, tal com subratlla Rossinyol, de tot el que passa al voltant de la música, “l’únic objecte físic que ens queda és l’instrument”. El comissari també fa una declaració d’intencions pel que fa a l’esperit de la mostra: “Volem que sigui més poètica que didàctica”. El disseny del recorregut expositiu ens hi encamina, circular, com si féssim la volta ran de l’aigua anant i tornant fins a l’estret de Gibraltar.
Amb una peça audiovisual d’entrada i una altra de sortida (evocatives, reflexives), el recorregut està dividit en funció de la tipologia d’instruments: els de percussió, els de corda i els de vent. Les castanyoles i els seus derivats, com les nyacres empordaneses, comparteixen espai amb panderos i tambors d’origen sicilià, egipci, sirià, amazig, andalús, mallorquí, català… La percussió és la base del so, del ritme, de la sincronització.
I aleshores fem unes quantes passes fins a la secció de corda, on ens acull una arpa al costat de l’escultura d’un vaixell amb una forma semblant, que recrea l’analogia de la tensió de les cordes: les de l’arpa i les del vaixell. Guitarres, sitars, mandolines, violes (de roda), uts, llaüts, lires, violins i altres instruments provinents d’arreu del Mare Nostrum completen aquest apartat, acompanyat, també, de fotografies i maquetes d’embarcacions amb formes que s’hi assemblen. En aquest punt, Rossinyol destaca la diferència entre aquells que tenen trasts i els que no, que li serveix per fer una caracterització genèrica de la música europea i la música àrab: la primera “se centra més en l’harmonia” i la segona “en la melodia i el ritme”.
Instruments de percussió | Foto: Francesc Ginabreda
I per últim, el vent: flautes, flabiols, ocarines, cornamuses, tenores, gralles, dolçaines, clarinets, gaites i sacs de gemecs, corns, fiscorns i acordions secundats per iconografia i vaixells a petita escala. Això sense oblidar les canyes, que tenen un valor especial pel fet de poder-les trobar fàcilment a les costes mediterrànies i perquè, com els cargols de mar o les petxines, es poden fer servir com a instruments.
El més antic de tots els que s’exposen és una xirimia del segle XVII: un instrument extingit que posteriorment es va transformar en oboè. La major part de les peces provenen d’una col·lecció particular del País Basc; la resta han estat cedides pel Museu de la Música de Barcelona. Tal com hem dit, la diversa representació de països és el seu reclam: Grècia, Líbia, Croàcia, Albània, Israel, França, Líban, Bòsnia, Itàlia, Marroc, Eslovènia, Algèria, Espanya, Montenegro, Turquia i Tunísia, amb les seves respectives cultures amb estat o sense però amb història i identitat pròpies.

El silenci musical i simbòlic

Només ens manca un element: el silenci. Tant en un sentit musical, per la seva funció d’interludi, de diferència, com en un sentit més ampli que es trasllada a l’entorn sociopolític; el silenci de la gent que es veu forçada a abandonar els seus països per culpa de la guerra i la fam, que no tenen accés a la música; i al mateix temps, el silenci dels governs davant d’aquesta situació, que es pot entendre com un contrapunt al soroll mediàtic dels mitjans de comunicació.
Un llaüt, dos uts i una guitarra | Foto: Francesc Ginabreda
La mostra, que es podrà visitar fins al 15 d’octubre, es complementa amb un cicle de diàlegs a partir d’un instrument musical i la seva relació amb el món marítim. Seran un total de quatre, els dies 23 de març (acordió), 27 d’abril (guitarra), 25 de maig (llaüt) i 15 de juny (el vent).
Trobareu més informació al web del Museu Marítim. El Museu Marítim de Barcelona és un consorci de la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament i el Port. 

[Font: www.nuvol.com]

Sem comentários:

Enviar um comentário