| Escrit per Sebastià Bennasar |
Avui vespre he de participar en un combat de boxa. Literari, és clar. És una fórmula ben trobada per fer divertits els debats sobre literatura en festivals i esdeveniments semblants. Els escriptors ens hem hagut de reconvertir en homes públics a marxes forçades perquè els llibres es venen d'un en un, avui en dia. I empenyent. Això si hi ha sort. Això entre els mortals. D'aquí a una estona aniré a veure en Jo Nesbo, que ha venut més de trenta-cinc milions de llibres. És nòrdic. No fa falta dir gaire cosa més. El meu combat serà contra en Jordi Fernando, a l'Espluga de Francolí, en el marc del festival El vi fa sang. Ens arbitrarà en Salvador Balcells.
Penso en les relacions entre boxa i literatura o entre boxa i art. Potser la fotografia ha captat molt bé l'essència del combat, l'èpica que hi ha quan res no és brut. El cinema ha fet de la boxa un dels seus temes recurrents. Sigui directament o indirectament. Fins i tot Sylvester Stallone ha guanyat un òscar gràcies a la boxa. Vols dir? Sí, Sylvester Stallone és quelcom més que un cos hormonat i amb una dicció espantosa. Va escriure el guió de Rocky. La primera. Una història de perdedors. Boxa en estat pur. Després hi ha hagut interpretacions memorables. I històries boníssimes amb boxadors de segona fila: Hurricane Carter, per exemple. I la cançó de Bob Dylan. Potser aquesta cançó sí que val un premi Nobel o no.
Literatura i boxa. Penso en els contes de l'Ignacio Aldecoa. I en els meravellosos tres relats de Jack London que ha recuperat Zorro Rojo. Quin gran escriptor que era en Jack London. Quantes alegries llegint-lo. Literatura i boxa, tant sovint en literatura de quiosc per entretenir els obrers, en revistes de polpa de paper. I la cara fosca, la més negra, la que ha servit per donar arguments al cine i la novel·la més negra. Els combats comprats, la corrupció, les apostes, la cara sòrdida de tot l'afer.
I avui que fa fred penso en el pobre Ernest Hemingway quan deia que era falsament pobre a Paris -ho era en comparació a Scott Fitzgerald, és clar, però no passava fam perquè viva de la dona i d'un subsidi que tenia ella (pobres dones de Hemingway) i ensenyava a boxejar a altres escriptors per guanyar-se algun quarto. Vés a saber si no hem tingut sempre aquesta vocació de sortir al carrer per guanyar-nos les garrofes. Pobre Hemingway, com de bon escriptor va ser quan era pobre i feliç a Paris i quan encara no s'havia convertit en personatge.
[Font: www.revistabearn.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário